Anar al contingut principal
Barcelona cultura

Blog

CELSO GIMÉNEZ, LA TRISTURA I LA FICCIÓ DOCUMENTAL

dl. 13/03/2023 | 12:00 H
El dramaturg i director d'escena Celso Giménez

Per Andreu Gomila

L'autor i director valencià Celso Giménez portarà al Grec 2023, després d'estrenar-se al Conde Duque de Madrid, 'Las niñas zombi', el seu primer espectacle en solitari després de gairebé vint anys creant a tres bandes amb Itsaso Arana i Violeta Gil, amb qui forma La Tristura. La companyia, amb base a Madrid, ha portat el teatre a llocs pocs explorats per la dramatúrgia espanyola. A més, ell ha estat clau en el desenvolupament de dues companyies barcelonines, La Veronal i El Conde de Torrefiel, amb les quals ha treballat com a dramaturg. Podem trobar el seu nom a 'Sonoma' o a 'Opening night'.

Un nom amb sort
"'Las niñas zombi' té un origen autobiogràfic. Té a veure amb una història que m'explicava la meva àvia quan jo era petit. Em parlava molt del seu germà, que va morir quan jo era adolescent. Em dic igual que el seu germà. De fet, hi ha tres Celso a la família, un en cada generació: el germà de la meva àvia, el meu oncle i jo. Sempre em deia que era un nom amb sort i que hi havia molta història al voltant d'aquest nom. Veia que hi havia un misteri... De més gran, vaig completar la història. I sempre la vaig tenir molt present, però també molt oblidada. Durant un dinar de Nadal, a València, li vaig preguntar al meu oncle i vaig veure que la història coincidia amb el que m'havia explicat l'àvia".

Una història novel·lesca
"El meu oncle avi, de jove, va pertànyer al Partit Comunista d'Alborea, a Albacete. Va participar a la Guerra Civil i, quan van perdre, el partit li va proposar marxar d'Espanya. No podia quedar-se al poble. Li van oferir documentació falsa perquè travessés Catalunya i s'instal·lés a França. Mentre estava a l'estació de València amb un amic que marxava amb ell, un contacte del partit li va donar els papers. Però ja al tren, va començar a no veure-ho clar: la persona que li havia facilitat els papers estava molt tranquil·la... Li va proposar al seu company baixar del tren, perquè creia que tot era una enganyifa. El company va seguir endavant i ell es va quedar per Castelló. No tenia clar a quin poble va baixar. Es veu que coneixia a gent de la resistència de la zona. Va passar uns dies a les muntanyes i va veure diverses escaramusses contra el bàndol nacional. En un d'aquests tirotejos van matar un home. El meu oncle avi se la va jugar i es va acostar fins al cos del mort, va veure que no respirava i va agafar la seva documentació. Aleshores, de nit, va anar fins a la casa de la família i els va explicar què havia passat. I els va demanar ajuda, que li donaren permís per utilitzar la documentació del mort a canvi de dir-los on era el seu cos. No sé com va aconseguir que acceptaren (es veu que l'home tenia molt de carisma) i, a partir de llavors, va viure 40 anys amb un altre nom: Ángel Dubois. Això és real perquè els seus fills, sempre, a l'escola, al metge, havien de dir que el seu pare es deia Ángel Dubois.
    Gràcies a la llei d'amnistia, va poder revelar públicament que ell era les dues persones per cobrar la pensió".

"Com és possible que no sapiguem res dels nostres avis? No parlo de fa mil anys, sinó de fa 80 anys"

La llegenda
"Aquest episodi del bosc, d'ell apropant-se al mort a poc a poc, sembla una llegenda. I fins que jo no he dit, escolteu, no veieu que és poc probable que tot això passés així com ho contava l'àvia? Tothom havia donat per certa i totalment real la història... Més tard, vaig parlar amb els fills del Celso, que tenen uns 60 anys, i tota aquesta història de la meva àvia els sonava a bogeria, no en sabien res. Això em va portar a l'especulació, a la llegenda, a preguntar-me: com és possible que no sapiguem res dels nostres avis? No parlo de fa mil anys, sinó de fa 80 anys".

L'espectacle
"A partir de la història, vaig començar a pensar en termes escènics. M'agraden les reconstruccions històriques. Des del principi, he trobat que era molt important que l'origen del relat provingués de la meva àvia, de la part femenina de la família, qui no va tenir por de transmetre-la, fins i tot de tunejar-la, de modificar-la. Aleshores, m'he imaginat una part naturalista amb unes netes de la meva generació que es pregunten: “D'on venim? A quin estrat social pertanyem?” Queda clar que al mateix de l'oncle avi. Ser de l'últim esglaó dels vençuts als qual els arriba el relat fet, tancat, i han d'esbrinar de quina manera els afecta. Un últim esglaó de classe obrera, una mica zombi... Els zombis són els monstres que més s'assemblen a nosaltres: carn i os, el mateix. Aquestes tres cosines s'assabenten de tot i intentaran investigar què va passar de veritat. Són les tres nenes zombi que han de reconstruir la història i saber de quina manera afecta les seves vides.
    També m'interessa la part sensorial, que no és tan explícita, menys òbvia, que té més a veure amb un poema que no amb el diari del dia".

"El que m'interessa és com generem aquest híbrid entre documental i ficció en què les tres intèrprets creen un material entre la meva història i el que són elles avui"

Intimitat i poesia com a conceptes polítics
"Aquesta frase forma part del manifest de La Tristura i, per a mi, continua sent vigent... L'obra va tenir lloc al 2023, en tots els sentits, a nivell estètic i argumental. El que m'interessa és com generem aquest híbrid entre documental i ficció en què les tres intèrprets creen un material entre la meva història i el que són elles avui. És un document generacional per parlar del moment actual.
    Parlant-ne amb les actrius, han sortit temes com la relació que tenim entre el nostre cos i la imatge. Ens preocupa? És una malaltia de la nostra època? I això és important, ha de ser a la peça. Tot apareix en el present. Una cosa important al teatre és poder parlar del nostre temps".

Actrius que no són actrius
"Sempre hem treballat amb actors i actrius que no ho són, però que coneixen bé l'escenari. A 'Cine', per exemple, el protagonista era un músic. A 'Las niñas zombi' les tres actrius són ballarines. No ho vaig buscar. Al principi, creia que havien de ser nenes. I vaig acabar amb elles. Totes tres porten mitja vida a l'escenari. La Natalia Fernandes ha fet totes les peces de Jesús Rubio. Amb Belén Martí Lluch he treballat a Mucha Muchacha com a dramaturg. També tinc a Teresa Garzón.
    Vaig triar les ballarines de manera molt instintiva. Crec que formen un bon grup. M'agrada molt la imatge de fer un vestit a mida dels cossos. Els demano que confiïn en mi i, a partir del que m'ofereixen, vaig transformant la idea i el text. Així ho vam fer a 'Future Lovers', a 'Renacimiento'. És una manera de treballar que sempre és incerta, però que fins ara m'ha anat bé".

"En un moment en què la virtualitat ha guanyat terreny davant d'allò físic, el teatre és un espai meravellós. No és un espai vell i obtús, sinó que és modern, de resistència, bell. Ho hem de celebrar"

El teatre com a celebració
"Sempre em pregunto on és el llindar de la teatralitat, que no hagi d'amagar coses. Em continua important molt la celebració del teatre. I crec que té a veure amb haver abraçat una part del fet teatral. L'audiovisual té una màgia molt ràpida, que al teatre costa més d'arribar. En un moment en què la virtualitat ha guanyat terreny davant d'allò físic, el teatre és un espai meravellós. No és un espai vell i obtús, sinó que és modern, de resistència, bell. Ho hem de celebrar. A 'Future Lovers' i a 'Renacimiento', la celebració hi és. I és un tema que no he esgotat.  Potser té a veure, també, amb els primers espectacles de La Tristura, que posaven el focus en la tristor, la pena.
    Com deia Panero, en aquesta vida es pot ser qualsevol cosa menys una llauna. Si ho ets, que t'ho hagis guanyat, però estarem plegats i ho celebrarem".

La Tristura no ha mort
"Portava un temps estudiant la possibilitat de fer alguna cosa que no anés firmat sota el paraigua de La Tristura. Al final, portem gairebé 20 anys amb el nom. I aquest projecte va sortir de mi, ha crescut així i així serà. A nivell de producció, l'equip és molt semblant, però té una cosa com psicomàgica de dir: 'Es tracta d'una altra cosa'. Les obres de La Tristura sempre han estat en col·lectiu i la propera obra de la companyia, que hi serà si tot va bé, serà en col·lectiu. Però per aquesta obra m'anava bé emancipar-me".

La Veronal-El Conde de Torrefiel
"Vaig conèixer Marcos Morau (La Veronal) i Pablo Gisbert (El Conde de Torrefiel) a València. Jo sóc de Benimaclet. Ens vam conèixer als 18 anys. No seríem el que som si no ens haguéssim conegut i no ens haguéssim fet forts en una manera de veure la creació i la vida. Crec que sóc un jugador d'equip. M'agrada molt la sensació de comunitat, de grup, de pinya, de poder col·laborar els uns amb els altres, de pensar, quan sóc en un lloc, que ells també hi són. Obrir camí... En aquests 20 anys, hem estat més a prop i més lluny. És bonic que les tres companyies, aparentment, no s'assemblin gaire, però que si te les mires de prop són el mateix. Marcos Morau, de fet, ha fet el disseny d'escenografia i vestuari de 'Las niñas zombi'".

Comparteix aquest contingut

Compra d'entrades