Barcelona cultura

Blog

Desmuntant La Perla 29. Homenatge al somni d'una companyia

dj. 10/05/2018 | 11:45 H

Per Andreu Gomila

Si li demanem a Oriol Broggi què és el teatre, no s'ho rumia gaire. “És una forma de vida, una manera de viure i guanyar-se la vida, de mirar el món i reproduir-lo”, diu. Ho afirma assegut al refectori de l'oficina de La Perla 29 al carrer Torrent d'en Vidalet, a Gràcia, a dos carrers, literalment, del local del carrer de la Perla on va néixer la companyia, a primers del segle XXI, allà on ara mateix hi ha un magatzem de menjar mexicà. Acaba de fer una lectura de 'El poema de Guilgamesh, rei d'Uruk', l'obra amb què posarà de llarg el Grec 2018 i on hi seran gairebé tots els actors i actrius que els han acompanyat durant aquests anys. La peça la protagonitzaran Màrcia Cisteró, Ernest Villegas, Toni Gomila i Sergi Torrecilla, als quals se'ls sumaran Marta Marco, Clara Segura, Ramon Vila, Lluís Soler i un llarg etcètera, a més de tot un seguit de gent propera a La Perla que faran de cor grec. Marina Mascarell firma el moviment, en una mena de codirecció amb Broggi. El multiinstrumentista grec establert a Barcelona, Yannis Papaioannou, és l'autor de la música.

Potser no hi ha ningú millor que Broggi i La Perla per portar a escena la gran història mesopotàmica en un Grec que ens vol fer viatjar a Àsia. Jeroni Rubió n'ha fet la dramatúrgia, sempre tenint en compte que la història original i completa no existeix, que al segle VII aC se'n van trobar uns fragments que es van completar gràcies a una tradició oral que es remunta cap al 4.700 aC. Poca broma. Broggi està fent 'Èdip' al Romea i des que va posar en marxa La Perla 29 ha dirigit, per exemple, 'L'orfe del clan dels Zhao' (2014), 'Antígona' (2006) o 'Incendis' (2012), grans tragèdies, grans epopeies. Àsia no li és gens aliena.

EL COMENÇAMENT
Per explicar com és la tropa de Broggi hem de mirar una mica enrere. La primera producció com a La Perla 29 va ser 'Els ulls del germà etern', estrenada el 2002 a la Sala Beckett. Abans, als anys 90, ja s'havien anat trobant diferents artistes escènics que, ara aquí, ara allà, es van decidir a muntar companyies. Hi era, per exemple, Carlota Subirós, que va dirigir la segona producció de La Perla 29, 'Líliom' (2003). “Volíem fer teatre a la nostra manera i, sobretot, que les energies no morissin cada vegada que teníem coses a dir”, apunta Broggi. Aixecar una producció era un esforç molt gran i sovint tenien la sensació que havien de repetir una sèrie de mecanismes (administratius, logístics, etc.) que, amb una marca pròpia, no caldria fer.

Els preocupava una cosa: la coherència. I “crear estil amb variacions”. “Els canvis ràpids són perillosos”, afegeix Broggi... Així arriben a la Biblioteca de Catalunya amb 'El misantrop' (2005) i aconsegueixen, per fi, gaudir d'un espai propi, gràcies al qual podrien tirar endavant el seu projecte teatral, amb dos models clars al cap: “L'any 2000 —apunta el director— vam detectar que els teatres de l'època no havien aconseguit la calidesa del Teatre Lliure del principi (finals dels 70) o la Sala Beckett del Teatro Fronterizo (primers dels 90). No hi havia ni línia estètica ni línia ideològica, dominava la fredor”. I ells volien transmetre calidesa, passió, crear un espai únic, on la gent sabés què s'hi trobaria abans d'entrar-hi. “El teatre necessitava escalfor, carinyo”, remata.

Broggi, de fet, no ha amagat mai els seus referents. I sempre ha recordat l'impacte que va tenir ell veure el  'Mahabharata' de Peter Brook al Mercat de les Flors, el 1985, quan ell només tenia 14 anys. A 'Èdip', per posar un exemple recent, fa servir tota la cosmologia del director anglès establert a París, canyes incloses. I la sorra de la Biblioteca de Catalunya, que sempre trasllada al teatre on estreni, és un clar record a la sorra del Bouffes du Nord parisenc.

LA FIDELITAT
A poc a poc, el públic va reconèixer una manera de fer, fins i tot uns intèrprets, tot i que s'ha de dir que La Perla 29 mai no ha tingut una companyia estable. Però hi ha noms que són gairebé inseparables de la 'troupe'. “Ja al principi vam pensar que no érem gaire ningú, però que si tractàvem bé la gent sempre voldrien tornar a treballar amb nosaltres”, diu Broggi. I si són fidels a una certa estètica, això es deu, en part, a l'escassetat de mitjans que tenien quan van començar. La llum va molt lligada al color de la sorra de la Biblioteca, així com als pocs focus de què disposaven quan van obrir per al teatre l'antic refectori de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

Broggi és lleial a una manera de fer. Com deia, ha evolucionat a poc a poc, amb alguns trencaments que potser hem trigat a percebre. Per exemple, per fer 'Boscos' (2017) van emprar leds freds. I a 'Cels' (2014) van utilitzar el vídeo com no ho havia fet mai abans, producte del visionat de les 'Tragèdies romanes' d'Ivo Van Hove al Grec 2013. Altres passos importants els van donar a 'Antígona' (2006), quan va entrar Clara Segura, van jugar amb la gestualitat del cos. I a 'Hamlet' (2009), amb la incorporació de Julio Manrique.

UNA MANERA DE FER
Des del principi, a La Perla 29 han tingut molt clar que no volien ser flor d'un dia i, per tant, que era molt important com quadraven els números. Broggi no oblida que la companyia té tres socis, dos dels quals són gerents. Diu que només s'han permès dos luxes, quant a tirar endavant projectes que els fugien de les mans. L'un va ser 'Antígona' i l'altre, 'Incendis'. I no cal dir que van encertar-la de ple.

“Fins ara m'ha vingut molt de gust el que se'n deia 'teatre d'art'”, diu Broggi, sempre preocupat per si la història que havia d'explicar era contemporània. Quan van fer 'Una giornata particolare' (2015), per exemple, van discutir molt amb Segura i Derqui sobre si el personatge que interpretava ell, en Gabriele, un gai reprimit, era antic o no. A La Perla 29 els preocupa fer grans textos i, de tant en tant, prendre algun risc. Ells van recuperar Eduardo de Filippo, ara han fet el mateix amb Arnold Wesker i són els introductors a casa nostra de Wajdi Mouawad, un autor que veneren.

Venint d'on venen, tanmateix, Broggi assegura que haurien d'haver-se decantat pel teatre visual i no el de text. A ell, el que busca és que totes i cadascuna de les escenes estiguin bé. Si han fet alguna gran aportació a la història del teatre català? Doncs, el director no sembla gaire amoïnat al respecte. Té clar que posar en paral·lel la gestió i allò artístic ha estat un encert. I que tampoc no anaven gaire errats quan van decidir recollir l'esperit del Lliure de Fabià Puigserver “amb actors que tenien ja un nivell molt alt”. No debades, diu el director, “sempre hem intentat que La Perla sigui més important que Broggi”. El que és segur és que La Perla ha estat fidel a una manera de fer teatre. I aquest 'Gilgamesh' amb què obriran el Grec 2018 és, segurament, l'espectacle més ambiciós que han entomat mai. Tot un repte.

Comparteix aquest contingut