Per Andreu Gomila, periodista i escriptor.

La Dresden Frankfurt Dance Company de Jacopo Godani és l'encarregada d'obrir el Grec 2017 amb un programa mixt que ens farà viatjar per l'últim segle de dansa a partir d'un quartet de corda de Béla Bartók ('Metamorphers'), una peça per a piano de Maurice Ravel ('Echoes from a restless soul') i un tall electrònic de 48nord ('Moto Perpetuo'). Hi haurà música en directe i un cos de ball molt jove que, en les mans de Godani, continua la revolució que va engegar William Forsythe fa 40 anys. Ell n'és l'hereu. Va ser el seu ballarí principal i ara dirigeix -des de fa dos anys- la companyia que ell dirigia. Godani diu que la dansa ha de ser tan passional com el sexe i parla de virtuosisme i espectacularitat per definir què és la dansa. A finals del 90, IT Dansa va estrenar una peça seva. Però la seva relació amb Barcelona ve de molt abans.

Què és per a tu l'emoció?
El moment d'emoció més gran és quan veus com creix una persona. No t'explicaré xorrades sobre la inspiració... Quan veus un ésser humà que fa una passa, trenca barreres, creix... He tingut ballarins amb els quals havia treballat, de 27 o 28 anys, i amb qui vaig contactar per entrar a la companyia, que se'n van anar indignats. Em deien: ets un monstre, no es pot treballar així... Els ballarins que es van quedar, que eren més joves, ara em diuen: Jacopo, va ser molt dur l'any passat, però t'ho agraeixo perquè ara em sento una persona sencera, completa, he entès coses que no hauria pogut entendre mai si no hagués fet les coses d'una manera tan violenta.

Ets un paio xungo?
M'agrada molt riure... I entenc que una persona intelligent sap veure on es troba la professionalitat, que no es tracta de treballar de manera professional, sinó de ser-ho. Amb els ballarins, sempre és important posar les coses clares. Els vaig dir que tenia una carrera, que havia treballat molt com a ballarí i coreògraf, que havia analitzat molt la feina, i que podia estalviar-me cinc anys de feina si en lloc de fer les coses de manera clàssica, les fèiem d'una altra manera. I, en lloc de cinc anys de fer pedagogia, hi vam invertir un mes.

Et veus com un revolucionari, així com ho va ser Forsythe a la seva època?
Billie ha estat un exemple de funcionament i no sé com un paio d'aquella època, d'aquell entorn, quan la dansa et constrenyia molt, va poder ser tan lliure en la seva manera d'expressió. Tot això va passar davant dels meus ulls. Sí, es podia fer... De sobte ets en un món que té una paret a cada banda i la gent et diu que tiris. Però tu demanes de mirar per sobre de la paret i veus que hi ha més espai.

Continues la seva revolució, vaja, més que mantenir el seu llegat...
Billie era molt espontani. No sabia què estava fent. I això em va impressionar molt: un home d'aquella generació, que venia del ballet! Jo he fet molta dansa contemporània, he vist més coses, però ell venia del ballet, de San Francisco i Stuttgart. I va saber reinventar-se d'aquella manera. Jo volia que tot això passés conscientment. He vist collegues meus reaccionar, allucinar, com s'adaptaven als seus deliris... Jo he intentat sistematitzar tot el que feia perquè els meus ballarins puguin tenir accés a tot allò de manera conscient i més ràpida.

Ja tens nom per al teu mètode?
Modus operandi [riu].

Aquesta barreja d'emoció i exigència, com aconsegueixes traslladar-la a l'escenari?
No hi ha un mètode ni persones que et puguin fer fer miracles, si tu no saps que pots fer miracles. Els ballarins han de fer front al seu potencial. No els miro de lluny. Els ensenyo com es fan els moviments, el camí, i quan intenten interpretar-los, els agafo pel clatell i els poso davant del mirall. Què et sembla?, que ho fas bé?, nestàs satisfet?, no creus que pots arribar més lluny?, els dic. Sempre em diuen que sí, que poden anar més lluny. Faig que s'enfrontin de manera violenta a ells mateixos. De manera molt crua i radical. Aleshores, esdevenen els seus millors professors.

És com 'El llac dels cignes' aplicat a l'ensenyament de la dansa...
Cabró! [riu]... És el pitjor que em podies haver dit [riu molt].

Quin paper té la dramatúrgia en les teves peces? Com la introdueixes?
És una feina més difícil que la coreografia mateixa. És com explicar la història d'una pellícula. La dramatúrgia és comunicació. És captar l'atenció de l'espectador durant un minut i mig, per, aleshores, fotre-li un mastegot i després acariciar-lo perquè es relaxi... Quan baixa el batec del cor, li fots un altre electroxoc! Això és la dramatúrgia. Fins i tot quan ho fas de manera narrativa, com a les pellícules. Has de portar el cap d'una persona pels canvis psicofísics que experimentarà com a espectador. No és un treball intellectual, sinó més aviat com un electrocardiograma. Vols posar el públic en diferents estats i això és molt difícil quan crees, sobretot si vols fer diferents espectacles.

Ets més un director de cine o un director de teatre que dirigeix repertori a partir de la contemporaneïtat...
Jo mai no he fet referència a res en les meves creacions. Em sembla ridícul fer referència a coses que existeixen.

El ballet clàssic continua tenint molts espectadors.
Les companyies que omplen teatres són les clàssiques, les històriques. Potser és per ignorància.

Obres el Grec amb tres peces molt diferents. Et representen?
Molt. Diria que si hi ha tres peces que em representen com a persona, són aquestes. Per la composició, per l'atmosfera de la composició, per la sensualitat... Ho tenen tot. Funcionen com a element dramatúrgic perquè tenen una atmosfera semblant. I, pel que fa a partitura, són interessants, contemporànies, sexis i morboses.

Tens una relació antiga i intensa amb Barcelona. Què t'ha aportat la ciutat?
Barcelona m'ha aportat un grup d'amics interessants, a qui encara veig quan passo per aquí. M'ha aportat una de les primeres relacions que vaig tenir amb un noi. M'ha donat la primera imatge d'una metròpoli mediterrània. Jo volia viure aquí, però no podia dedicar-me a la meva professió. Ara fa por, com la veus ara: era una senyora noble, elegant, però també alternativa, que ha tingut una experiència dolenta amb un home i s'ha convertit en una puta drogoaddicta i malalta.

Tenen poques oportunitats, els ballarins d'aquí, oi?
No sé per què passa això.