Anar al contingut principal
Barcelona cultura

Blog

Israel Galván: “Ballo amb molta gent al cap”

dj. 09/05/2024 | 10:30 H

Per Andreu Gomila

Israel Galván és, segurament, el ballarí espanyol amb més projecció internacional. Ha guanyat tots els premis i és un vell conegut del Grec i del públic barceloní. No debades, com explica aquí, un dels seus primers contractes professionals el va signar amb el Tablao Cordobés de la Rambla. També és un gran 'partenaire'. Al Grec 2024 el tindrem compartint escenari amb la ballarina i coreògrafa de Cap Verd Marlene Monteiro Freitas, a 'Ri Te'.

Com vas conèixer Marlene Monteiro Freitas?
Vaig treballar amb una ballarina, Patricia Caballero, a diversos espectacles. Un d’ells era 'Fla.co.men'. Un dia em va mostrar un vídeo seu en un moment en què buscava coses. Sempre estic a la recerca de coses… Aquesta noia és més jove que jo i, com que Lisboa és prop de Sevilla, vaig convidar la Marlene a veure’m, per parlar. Allà va començar una conversa fins que ha arribat el moment de coincidir.

De quina manera heu connectat?
Tots dos sempre estem buscant coses. Ens fem preguntes sobre el ball, sobre el problema del virtuosisme, busquem que el gest quotidià es converteixi en gest. Ella és de Cap Verd, d’herència portuguesa. Jo soc un flamenc d’Andalusia, ma mare és mig gitana… Al final, ens uneix la tradició, encara que siguin tradicions diferents. Per a mi, la gent d’Àfrica parla com els gitanos. Quan veig els vídeos de Triana, dels gitanos antics, em semblen d’Àfrica. L’ADN, l’arxiu del cos, la memòria del cos, hi surt. Amb la Marlene tenim una llibertat molt bonica.

No és el teu primer duet!
N’aprenc molt, dels duets. Per exemple, vaig aprendre molt amb el que vaig fer amb Akram Khan. Com ara, que estic aprenent coses de la Marlene. Ara fem un duet per compartir un espectacle amb el públic. Però, avui, quan faig aquesta mena de trobades, em fan molt servei perquè ja no soc jove i no faig cursets. Quan era jove, en feia un amb aquest, un altre amb aquell. Ja no soc capaç de seguir els passos. Quan ets jove, els agafes… Aleshores, faig duets.

"Soc un ésser molt canviant. Sempre he intentat tenir un altre cos. Un cos que m’ha ajudat. I una altra ment. És com una mena de germà bessó que balla, a qui has de seguir alimentant perquè no s’avorreixi"

Consideres que encara et trobes en l’avantguarda?
Jo soc jo. És l’únic que puc dir.

I què ets, tu?
Soc un ésser molt canviant. Sempre he intentat tenir un altre cos. Un cos que m’ha ajudat. I una altra ment. És com una mena de germà bessó que balla, a qui has de seguir alimentant perquè no s’avorreixi. I per mantenir-me viu. Vull mantenir-me viu, amb ganes de ballar. Cada cop més, en cada època, apareix una idea nova.

Hi ha un Israel Galván que balla sol i un Israel Galván que balla amb altres?
Ballo amb molta gent al cap. El que passa és que, per a mi, el ball és una transformació. No es tracta de ballar bé o malament, de fer coreografies avantguardistes, antigues o clàssiques. La clau és la transformació. Intento que es produeixi. I no té res a veure amb la persona que soc. Quan ballo, intento ballar amb molta gent al cap. M’hi ve molta gent que ja no balla. És com tenir una antena que va emetent imatges que després et surten pel cos.

És diferent ballar amb un home de la teva edat, com Khan, que fer-ho amb una dona més jove, com Monteiro Freitas?
Akram Khan és un any més jove que jo. Amb ell ens unia el mestissatge. Ell ve de Bangladesh i, quan ballava, reconeixia el flamenc. Amb ell, curiosament, treballava com amb un flamenc. Ens enteníem amb els ulls. La Marlene és d’una altra generació i a mi m’agrada treballar tant amb joves com amb vells. Quan estic amb ella puc ser fins i tot dona, jo. Aquest és un codi que també canvia. Som dos cossos, no un home i una dona.

Aquests codis, en el flamenc, estan molt marcats, oi?
A mi, ballar amb la Marlene m’ha anat molt bé. És veritat que el flamenc està molt marcat pel gènere. Es deia, per exemple, que Carmen Amaya ballava com un home. No com una dona forta. De Mario Maya es deia que ballava com una dona… Jo robo a la dona i a l’home. He vist dones fortes i homes més suaus. Aquesta codificació m’ha servit per fer coses noves i que el públic pogués veure una cosa original.

"Quan ets jove, tens menys força perquè no saps aplicar-la bé. Amb l’edat, trio la força que vull dedicar al ball. Abans em podia permetre fer-ho malament. Ara en soc més conscient"

De quina manera t’han afectat els anys a l’hora de ballar?
Quan ets jove, tens menys força perquè no saps aplicar-la bé. Amb l’edat, trio la força que vull dedicar al ball. Abans em podia permetre fer-ho malament. Ara en soc més conscient. És bonic veure com marxa el virtuosisme, com deixes de ser un esclau del virtuosisme. Ara em veig bé. Però el truc és no ser esclau del que era. La qüestió és que sempre he canviat i, per tant, hi estic acostumat. Sempre he profanat el meu estil.

L’estil, en el flamenc, també pot ser un llast?
Has de mantenir el teu estil, diuen. Però jo, quan he fet una cosa, no ha tingut res a veure amb el que havia fet abans.

Ja has oblidat les crítiques dels puristes?
Trobo a faltar les crítiques flamenques. Vaig als festivals flamencs i saludo els crítics perquè els conec. Els enyoro perquè, de jove, em causaven sorpresa. Quan faig una cosa, mai no sé què és. Intento que hi hagi una fragilitat perquè mai no està ben feta del tot. Perquè sempre deixo els espectacles oberts. Soc conscient que no tanco perfectament els espectacles. I ho faig per mantenir-los vius.

"Barcelona significa llibertat. I representa tots els mestres que hi ha i que hi ha hagut, com Cesc Gelabert o Carles Santos. Ha estat molt important per a mi"

Ets menys intuïtiu que quan vas començar?
Quan vaig començar tot era descoberta. El simple fet de ballar d’una altra manera, amb altres músiques, ja era prou. Després t’adones que sense ballar, pots ballar. Soc conscient del gest mínim. Abans ja n’era. Però ara és una psicologia del ball que fa que es noti molt quan vens per mostrar els passos, les idees, en lloc de saber estar. Ara m’interessa més saber estar que ballar.

Què t’ha quedat de l’espectacle que vas fer amb l’Escolania de Montserrat el 2023?
Les coses que faig sempre em queden gravades, encara que sigui una cosa molt petita. Sempre se’m queda una cosa a dins. I ara sempre hi haurà un pas dels 'Seises'. És el que m’ha donat l’experiència: encara que no ho vulgui, sempre estic fent la meva primera obra, 'Zapatos rojos'.

Què significa Barcelona per a tu?
Per a mi, quan era petit, era el Barça. Maradonna, Johan Cruyff… Un dels meus primers contractes va ser al Tablao Cordobés, a la Rambla, al barri xino, al costat d’uns cinemes X. Quan ballava, se sentien les pel·lícules porno. Això va ser la meva primera Barcelona. Després va aparèixer Sol Picó, amb qui vaig treballar i fer un duet. Barcelona significa llibertat. I representa tots els mestres que hi ha i que hi ha hagut, com Cesc Gelabert o Carles Santos. Ha estat molt important per a mi.

SEGUEIX LLEGINT: Christiane Jatahy: “El jove Hamlet té un comportament una mica femení”