Barcelona cultura

Blog

'Ivànov', 'Vania' i 'La gavina'. Àlex Rigola en tres Txékhov

dt. 22/09/2020 | 23:00 H

Per Andreu Gomila

No seria agosarat afirmar que el redescobriment del dramaturg rus Anton Txékhov ha canviat la vida d'Àlex Rigola. De fer espectacles a grans sales, amb molts espectadors, a aixecar muntatges el més íntims possibles, fins al punt de limitar-ne l'aforament a 30 persones tancades en una caixa de fusta. El 17 d'octubre estrenarà a Temporada Alta la versió en català de 'La gavina' que havia de posar de llarg el març passat a La Villarroel i que la pandèmia va obligar a cancel·lar. Forma part de la programació de Grec a Grec i serà a Barcelona l'estiu que ve.

L'EPIFANIA
Alguna cosa va passar la primavera de 2017. L'abril d'aquell any, Rigola havia d'estrenar al Lliure el seu primer Txékhov, 'Ivànov', però dies abans de la primera funció va canviar radicalment d'idea. Tenia el vestuari i l'escenografia a punt. I ho va llençar tot. Va decidir que els actors vestissin amb la seva roba i que es diguessin pel seu nom. Res de Nikolai, Anna o Sasha. Sinó Joan (Carreras), Sara (Espígul) o Vicky (Luengo). Damunt l'escenari, només hi havia els actors i uns gatets xinesos. Aquí va començar tot.

'IVÀNOV' AL LLIURE
Rigola va muntar aquella obra com si fos Jan Lauwers, atrevit, desacomplexat, tot carregant els aspectes íntims de la peça, cosa que exigia un treball extra als intèrprets, obligats a actuar sense teatralitat. Va traslladar el conflicte exterior a l'interior dels personatges. Quan s'enfrontaven, quan s'apropaven, saltaven guspires reals en escena, en diàlegs que fuetejaven l'espectador a l'hora que li feien entendre la magnitud del drama. Aquell muntatge va obrir-li al director el meló d'una nova teatralitat. Però necessitava fer una passa més.

"Anem a buscar la proximitat, mirem d’establir una relació més propera entre actor i espectador"

LA CAIXA
I la passa la va fer amb 'Who is me. Pasolini (Poeta de las cenizas)', una peça per a un sol actor (Gonzalo Cunill) i 30 espectadors que es va estrenar al Grec 2017. Això va ser la prova de foc, el test que li permetia comprovar si podia convertir l'espai escènic en un artefacte artístic. “L’important és que els espectadors entrin dins un territori neutre ‒deia aleshores el director‒. Ets dins una caixa on hi ha un actor suspès en el buit. Volíem que el públic entrés dins un espai asèptic totalment per poder conservar aquestes paraules. Fem que l’espai sigui una peça d’art. I aquí el que busquem és centrar-nos en els actors, anar a l’essència. No tots els textos permeten fer-ho... Anem a buscar la proximitat, mirem d’establir una relació més propera entre actor i espectador”.

'VANIA' AL GREC 2018
L'experiència de la caixa amb Pasolini va ser la prèvia per al 'Vania' que vam poder veure al Grec 2018. Va ampliar l'aforament fins a 45 persones, va treure-li el sostre i va passar d'un actor a quatre (Cunill, Irene Escolar, Ariadna Gil i Luis Bermejo), que tampoc no es deien Astrov, Ièlena, Sònia o Ivan. Els intèrprets gairebé no es movien, vestien amb la seva roba i no va deixar que s'aprenguessin el text de memòria. Cada funció era diferent. No hi havia res fixat. Li vaig preguntar a Escolar que li demanava la funció: “La sensació d'estar. Sembla molt senzill, però és el més complicat per a un actor. Simplement estar allà, amb la teva roba, amb tot el que ets tu, sense cap capa més. Allà. Això genera una sensació de nuesa, de fragilitat, d'humanitat, tan gran que és com si tot t'influís. És de les poques ocasions que he viscut en la vida en què tinc la sensació que no em sé el text. Que el text em surt de mi”.

L'EXPERIÈNCIA ITALIANA
El 2019, Rigola va començar a fixar el seu mètode i a provar de posar-lo en pràctica amb actors que no eren del seu cercle íntim. Per això va fer 'Oncle Vània' a Itàlia, al Teatro Stabile del Veneto, amb una important gira pel país. “Vull que aparegui la veritat i, perquè això sigui així, el més important és no dir mentides. Ja sé que tot és una ficció, però si hi jugo, jugo a mort. Hem d'estar vius a l'escenari, independentment que hi hagi gent o no”, assegurava Rigola.

"El teatre és un espai de debat, de confrontar-se amb el públic, de parlar amb aquest públic directament, mirant la gent als ulls"

'LA GAVINA' AL GREC 2021
Després de quatre anys fent Txékhov, Rigola constatava, mentre assajava 'La gavina' la primavera passada, que el rus li havia permès interrogar-se a si mateix: “Posar-me en dubte i, per tant, d'alguna manera, posar en dubte l'espectador. Vull que es faci preguntes, que vegi petjades de vida, trossos de vida i això el porti a recordar paral·lelismes d'ell mateix”. Amb 'La gavina' tornava a pujar d'escala per fer-lo per a més de 200 espectadors a La Villarroel i reescrivint la dramatúrgia per adaptar-la als seus intèrprets. “És una peça que parla molt del teatre i té aquesta petjada dura, de trobar la nostra existència ‒deia Rigola‒. Fem servir la seva història i els seus neguits, envoltats dels meus neguits, sobre aquesta professió. Jo em poso en el lloc d'una persona que té 30 anys i s'enfronta a una persona que en té quinze més. També em poso en el lloc del Pau Miró. I també en com voldria canviar les coses”. Per al director, “el teatre és un espai de debat, de confrontar-se amb el públic, de parlar amb aquest públic directament, mirant la gent als ulls”.

TROSSOS DE VIDA
Aquell 'Vania' de 2018 portava un subtítol definitiu: 'Escenas de la vida'. Rigola ho explica respecte a 'La gavina': “Porto quatre anys tancat amb això. Hi ha moments en què succeeixen coses molt maques. No ens estem inventant res, però de vegades hi són, aquestes veritats. M'interessen més les persones que els personatges, que s'expliquin mitjançant el text de Txékhov”.

SEGUEIX LLEGINT: De Ciutat de Mèxic a Buenos Aires. El Grec llatinoamericà continua

Comparteix aquest contingut