Es dedica a entendre com podem transformar l’economia i la societat per arribar a eliminar les emissions de gasos d’efecte hivernacle i assolir aquest repte de la manera més justa i ràpida possible. Des del 2018, treballa per al think tank internacional IDDRI que va ser clau en el desenvolupament de l’Acord de París () per liderar l’impuls de desenvolupament i recerca associada a les estratègies climàtiques de llarg termini per fer front al canvi climàtic. També és membre del Comitè d’Experts de Canvi Climàtic del Parlament de Catalunya i del Grup d’Expertes i Experts d’Emergència Climàtica de Barcelona.
- Entenem la transició energètica com el procés de canvi que estem experimentant actualment i que ens condueix cap a un nou model energètic basat en la substitució massiva d’energies fòssils per energies renovables. És realista considerar que a Barcelona aquest procés culminarà i s’assolirà aquesta substitució massiva?
La veritat és que no em pregunto si és realista o no perquè sé que no tenim alternativa. El debat és sota quines condicions podrem aconseguir que aquesta transició sigui massiva i en el període de temps que necessitem. Que és realista, no en tinc cap dubte. I, de fet, l’últim informe de l’IPCC així ho avala.
Sobre el paper, és relativament senzill i sabem què hem de fer. I també sabem perquè no estem avançant prou i, per tant, on hem de posar més esforços. El repte és la coordinació i passar a l’acció. Però és totalment realista. Com a humanitat, hem fet coses molt més complicades que aquesta transició energètica que tenim per endavant.
És cert que no és senzill. Semblaria que només es tracta de canviar un combustible per un altre però sabem que això no ens resoldria els problemes que tenim, o en causaria de nous. Perquè aquest procés sigui exitós es requereix un canvi de paradigma, en particular canviar la manera en què produïm i consumim, i en definitiva, com ens relacionem amb la natura. I aquesta és la tasca realment complicada, i no hem enfocat la transició energètica d’aquesta manera des del principi.
- Ampliem el focus, a nivell català és realista? O fins i tot europeu: hi ha països que han tornat a impulsar energies fòssils en el context de restriccions i encariment de l’energia com a conseqüència de la invasió russa a Ucraïna. Quin pes tindrà aquest context bèl·lic en els plans de transició energètica dels països de la UE?
En l’àmbit català, l’objectiu de tenir 100% energies renovables i sense nuclears ja està a la llei pel 2050 i hi ha fulls de ruta molt específics sobre com es pot aconseguir. Evidentment, aquest assoliment té una conseqüència important a la ciutat de Barcelona. Per exemple, el 50% de l’energia que s’hi consumeix és electricitat. Si aquesta electricitat ja té un origen verd, el 50% de l’energia consumida a Barcelona també seria verda.
A escala europea, pel context bèl·lic que estem vivint, s’han hagut de prendre certes decisions que van a priori en contra la descarbonització. I crec que és important que no s’amagui que aquestes mesures comporten augment d’emissions al curt termini. Això sí, cal entendre que s’han pres per poder gestionar conseqüències socials o econòmiques crítiques i immediates, i conscients que no posen en perill l’assoliment dels objectius a mig i llarg termini. I en paral·lel, cal observar quines mesures estructurals s’estan reforçant o activant per tenir la capacitat d’afrontar la següent crisi, des d’una situació de partida diferent.
- La tecnologia és necessària per a fer la transició energètica. La mateixa tecnologia que impacta en el planeta per l’extracció dels materials necessaris per a la seva fabricació. Com podem dormir amb aquesta contradicció? Hi ha alternatives que ja s’estiguin estudiant per reutilitzar els materials, per exemple?
No tenim suficients materials per consumir de la mateixa manera però amb energia renovable. Això és així. És inconcebible pensar a seguir fent el mateix però amb unes altres tecnologies. Per tant, el primer pas és reduir l’ús de l’energia, i no només per ser més eficients sinó per consumir menys i diferent, doncs certs serveis, hàbits o desitjos poden desacoplar-se de l’ús d’energia.
En el marc de l’economia circular, sí que es poden reutilitzar certs minerals i, per tant, tornar-los a introduir a la cadena de valor, si s’ha considerat un disseny especial del producte inicial i s’ha realitzat el tractament adequat. De fet, la Unió Europea té un full de ruta específic sobre l’economia circular en relació als minerals crítics. És un full de ruta que està allà, i està ben argumentat però és un tema que no està resolt.
A Europa ho estem començant a parlar, però és a països com Índia o Indonèsia on aquest debat és essencial per desbloquejar acció contundent. Tenen la pressió per deixar d’utilitzar el carbó que és el seu recurs principal, i canviar-se a una altra tecnologia que ni és tan accessible per ells i que els genera dubtes sobre la seva disponibilitat a llarg termini. Estem fent una aposta molt forta malgrat que no hem resolt totes les preguntes, però seguir com fins ara no és una opció. Més enllà de tecnologies, als països en vies de desenvolupament aquest debat té una perspectiva de model de desenvolupament, preguntant-se si segueixen basant la seva economia en l’extracció de minerals o canvien. I si canvien, quin és el seu paper en aquesta transició energètica: com incorporar-se a la cadena de valor, per deixar de ser simplement, una economia d’extracció, i fer-ho amb garanties socials i medi ambientals per a la seva gent.
- Hi ha algun paradigma político-econòmic dels que sentim anomenar darrerament que plantegi un paisatge de futur que et convenci? Decreixement, acceleracionisme, neoliberalisme verd…
A mi no em toca posicionar-me doncs procuro entendre el que necessitem des d’una perspectiva científica. I el que veig és que no hi ha un plantejament que serveixi per a tots. Per exemple, jo treballo molt a llocs com l’Índia on parlar de decreixement no té cap sentit. No és coherent ni ètic. Allà hi ha unes necessitats essencials de desenvolupament, i aquest concepte és percep majoritàriament com una amenaça als seus drets bàsics. Sovint em pregunten perquè no es parla més de decreixement a nivell de les negociacions internacionals del clima… Doncs bé, no se’n parla perquè la major part de la població mundial viu en la pobresa i el concepte de decreixement no hi encaixa.
A nivell europeu, el que està tenint molt bona acollida és el concepte de sobrietat. Em sembla un concepte molt interessant. Jo el relacionava amb el consum d’alcohol, i pensava que a ningú li agrada estar de ressaca, amb la sensació d’haver-se passat. En el context de la transició ecològica, s’aplica el concepte de sobrietat al nostre consum quotidià. No cal que tornem a les coves ni que fem sacrificis que ens facin infeliços, però deixar de consumir quan no ens aporta res.
- Serem capaços com a barcelonins i barcelonines de prendre part activa d’aquesta transició? Per on ens recomanes que comencem?
Una de les raons per les quals no avancem i que no he dit abans és que no tots ens hi hem implicat. I això és imprescindible que ho tinguem en compte: si no hi ha una implicació més gran de la ciutadania en aquesta transició no aconseguirem els canvis necessaris. Per tant, crec que sí que en som capaços però ho hem de voler.
Això no vol dir que com a ciutadans ho haguem de fer tot. No, perquè els alts nivells de coordinació que comentàvem abans són necessaris. Es requereix la mobilització ciutadana i es requereix una governança a diferents nivells que ens ajudi a coordinar i a tirar endavant les accions que nosaltres, com a ciutadans, no podem ni hem d’assumir. Ens han de posar les facilitats. Si jo, per exemple, visc en un poble, necessito que hi hagi una parada d’autobús per poder deixar el cotxe. Sinó, la sensació és que ens demanen fer miracles. Necessito que em facilitin aquesta parada. I aquest és un paper clau que tenim com a ciutadania crítica: posar de relleu què és el que necessito que em facilitin per tenir una vida més sostenible.
I pel que fa al que podem fer, jo diferencio tres tipus de ciutadà que van a un restaurant a dinar. N’hi ha un que si li ofereixen la possibilitat d’entrar a la cuina i parlar amb el cuiner dirà: “I tant!”. I s’emocionarà, entrarà a la cuina, preguntarà i proposarà: “Escolta, has provat de posar aquest ingredient que a mi m’agrada? Per què no l’afegeixes?” I després sortirà a fora i li serviran el plat que ell ha imaginat. Hi ha un altre tipus de ciutadà que dirà: “Porta’m el menú i jo triaré”. Passarà un temps llegint, prenent consciència de les opcions que hi ha i triant entre el que li ve donat. I hi ha el tercer tipus de ciutadà que no arribarà ni a temps de veure el menú i li serviran el que ha fet el cuiner aquell dia. Aquest no tindrà opció.
O sigui que tots en formarem part d’alguna manera però hi ha aquests tres nivells d’implicació i cadascú de nosaltres ha de decidir on vol estar. Si no tenim prou ciutadans del tipus 1 i 2, que són els que s’impliquen, ho tindrem difícil. Si esculls ser un ciutadà del tipus 3 i no t’impliques en el procés, et vindrà tot donat. Llavors no et queixis.
- Per acabar, als entrevistats dels Fars de Sol, sempre els preguntem el mateix: ens pots dir alguna de les teves estratègies per ser més sostenible?
El que m’he adonat que m’ajuda realment a canviar motlles i ser més sostenible és no ser tan esclava del rellotge. M’he adonat que sovint acabo fent coses que no són sostenibles perquè vaig amb el xip de la pressa. Val la pena aconseguir canviar aquesta manera de fer on el rellotge ens marca la vida i que destinem més temps al que considerem important.
I no vull dir que no siguem pràctics! Jo, com tothom, tinc la meva feina, les meves 8 hores, els meus 3 fills, els meus horaris, les extraescolars, amunt i avall… No tinc el privilegi d’ignorar el temps i els horaris que ens marca el sistema. No. Però trobo que podem fer molt. En la manera com ens relacionem amb el temps, i per tant, com cuinem, com ens alimentem, com passegem… De la mateixa manera que en el context del canvi climàtic parlem sempre de crear un altre vincle amb la natura, crec que hem de crear un altre vincle amb el temps. Aquesta és la manera com jo intento tirar endavant. Però em costa molt, eh? És el repte que tinc! Fracasso perquè torno a les presses falsament imposades… Intento no només prioritzar quines coses faig sinó també aconseguir no estressar-me per la falta de temps. Al cap i a la fi, el temps és una cosa que ens hem inventat els humans.
Barcelona, setembre de 2022
Si voleu conèixer altres entrevistes fetes per l’equip de la secretaria tècnica de la XEAB podeu consultar l’apartat Fars de Sol.
_____________________________________________________________________________________________________
Les opinions expressades en aquesta entrevista són a títol personal i no necessàriament reflecteixen el posicionament institucional de l’Ajuntament de Barcelona.